Palabrita del Brillantet

Amb l’arribada de les pluges, una altra pregunta que em venia a la ment era: I què en dirà el Brillantet de tot açò? Vaig dirigir-me a la prestatgeria, vaig agafar el meu exemplar i ecco la quà...

Llunes

Plena, el 5. Vella, el 12. En passar el temps de les ànimes, pot entrar un potent temporal de llevant que farà córrer l’aigua a bots i barrals pels carrers i camps. Estos, i amb ells els sofrits llauradors, es posaran a ballar les danses. Eixe bé de Déu farà gemegar les llavors plantades, i abans que arribe l’estiuet de Sant Martí ja veurem florir les faveres. Serà un espectacle de papallones blanques i negres. Tot un goig.

CARDONA IVARS, Joan Josep (2005): El Brillantet. Calendari, santoral, astronòmic i literari 2006. pp. 29. Generalitat Valenciana: València.

Avui també és diumenge

Insistisc amb una entrada més, perdoneu, però és precís, perquè és tardor, perquè continue malalt i perquè així és pot cantar sense enganyar-te, mentre veus el vídeo. =)

Trudging slowly over wet sand.
Back to the bench where your clothes were stolen.
This is the coastal town
That they forgot to close down Armageddon
Come Armageddon! Come, Armageddon! Come!

Everyday is like sunday.
Everyday is silent and grey.
Hide on the promenade
Etch a postcard: How I dearly wish I was not here
In the seaside town...
That they forgot to bomb Come, come, come - nuclear bomb.

Everyday is like sunday.
Everyday is silent and grey.
Trudging back over pebbles and sand
And a strange dust lands on your hands
and on your face... on your face... on your face...

Everyday is like sunday
Win yourself a cheap tray
Share some greased tea with me
Everyday is silent and grey.

MORRISSEY (1988): “Everyday is like sunday” dins Viva Hate. EMI?: UK.

Everyday is like sunday (live in Dallas)

L'última batalla

Ja ha arribat la tardor, i d’una manera sorprenent. Quan ja els cullerots i els aqüifers començaven a demanar clemència i ara que una activista panderola començava a mampendre a totes les altres per fer la revolució sota el crit: Ara o mai! Ens ha vingut a sobre un dels caps de setmana més esperat, bonic i gris que recorde. Com plovia, quina nuvolada, feia goig veure la Safor amb aquells núvols, estava de postal. Dic sorprenent perquè aquesta vegada a plogut d’una manera continuada, serena i a gust de tots, i açò en aquestes latituds és ben difícil que ocòrrega. Plou ben a poc a poc, lentament, amb peresa, com un dia de diumenge, rentant la taronja, els arbres i tot... semblava com si el temps estiguera donant-nos una nova oportunitat; com dient: Açò que us ha passat és tan sols un primer avís, espavileu-se! Jo estic convençut que veurem la fi del món. I aquesta catàstrofe serà per sempre, i aquesta catàstrofe no serà per problemes econòmics precisament, no, tot això anirà de puta mare quan ens arribe l’autèntic armagedon ecològic. De moment, i per la nostra banda, l'única cosa que podem fer és queixar-nos, obrir els ulls, recordar la terra i anar apagant llums, no creieu? S'acosta l’última batalla.

La tardor s’ha fet esperar, si, però com passa amb les millors coses. És la meua estació favorita que com sempre, em reporta al meu grup favorit: The Smiths, i en el seu defecte Morrissey. Si bé les ganes d'escoltar aquelles cançons em ve, normalment, d’una manera mecànica, aquesta vegada no ha estat cosa meua. Com m'agraden, i com m'agrada Everyday is like sunday, cada dia més. És una experiència curiosa i bonica això de passar un diumenge de tardor a un poble coster. Feia tant que no gaudíem d’un cap de setmana com este. Com m’agraden eixos moments. I que us vaig a contar de Morrissey... Sabeu que podríem fer: Podríem crear el club del Diumenge. Els diumenges podríem apagar els ordinadors, els televisors, les llums i anar a gaudir de la terra que desapareix a una velocitat tant o més sorprenent com l’arribada de la tardor. Com diria un altre amic: Front al tot dramàtic i urgent que s'imposa, racons. Podríem anar vora mar, a la muntanya, que sé jo, a vore les portes de Xodos... Si les temperatures no canvien massa i la pluja arriba a fer bona saó, d’ací uns 15 o 20 dies podríem anar a fer esclata-sangs a alguna de les muntanyes de la contornà. Com m’agrada que Neus haja tornat de Nàpols, ella sempre té plans fantàstics per als tristos, frescos i avorrits dies de diumenges i per a qualsevol hora del dia, i jo sempre n’estic d’acord. A mitjan vesprada, els més perduts, podríem fer un descanset i engegar 1 ordinador... en aquell poble coster that they forgot to close down Armageddon, come Armageddon! Come, Armageddon! Come!

Açò és la felicitat

La fruita del mes

Una de les coses que més m’agraden d’aquests mesos de tardor, a banda dels colors del cel, de l’arribada de les primeres pluges i de l’evolució que patixen els nostres cobrellits: llençol, llençol cobertor, llençol cobertor manteta, paduana, nòrdic... (a vore si enguany arribem a la fase nòrdic, per ara no ho sembla) a banda de totes estes cosetes, deia que, una de les coses que més m’agraden d’aquests dies és topar-me, de nou, amb l’olor de les mandarines. M’agrada moltíssim eixa olor dolça, suau i al mateix temps agra, que et trobes en tantíssimes ocasions en taula, després de dinar. Curiosament, el que més m’agrada de l’olor de les mandarines és que no té cap tipus d’horari fixat. M'agrada quan l'olor em sorprén a qualsevol hora del dia, és una aroma totalment imprevisible i, siga quan siga i on siga, sempre m'alegra; l'olor agredolça de la clementina rau per unes hores allà on ha estat menjada i, per tant, és possible trobar les flaires a qualsevol lloc i en qualsevol hora... quan dobles un carrer ja fosc a les 19.00 h de la vesprada, quan a mitjan matí vas al bany i et topes amb algú esmorzant, quan saludes un amic, quan passes per davant del forn, quan et cordes la sabata, quan baixes en l’ascensor... fins i tot, quan algú et recorda la dolcíssima olor de la mandarina. Mira, aquests són els xicotets plaers que em dóna la vida. Heus ací les cosetes amb què vaig passant els dies.

Tot arriba

Ja arriba el final de l’estiu. M’agarda com arriba setembre, com s’instal·la a poc a poc. No s’heu adonat? Han caigut les primeres aigües, tampoc no massa pluja –un poquet a penes- però ja ha sigut suficient per a calmar tensions. Tot, novament, al seu lloc. Quines ganes tenia de poder cobrir-me amb eixe llençolet que durant tot l’estiu ha estat ben apartat. Qualsevol cosa molesta a l'estiu. Les primeres fresques a la matinada, un d’eixos plaers impagables. Mentre dorms, el llençol cau a terra, adormit el busques. Abandones la posició fetal per 0brir mig ull, les 5.00 h, la teua bufeta demana clemència... dormint encara, desesperadament t’aixeques, pixes, i tornes... i per la clenxa del mig ull funcional el veus en terra, allí està el llençol, l’agafes i penses... 2 hores, em queden 2 hores... et recol·loques i per fi et tapes... les dos millors hores de son de tota la nit. Viva satisfacció, sense cap mena de dubte, arreplegar el llençol. Estos dies passats he recordat com s’acosta la tardor. Després d’aquesta avançada d’aigües, el cel estava realment bonic, ben descansat darrere de l'aigua, ben blau, i els núvols eren d’un blanc molt intens i hi havia moltíssims! Feia goig de vore. Llàstima que encara no tenia la meua nova càmera per capturar-los. Setembre s’instal·la, lentament, com una frescoreta als peus, com el sabor de les anous, de la mateixa manera com Surfjan Stevens i Beth Gibbons entren, a poc a poc, a la meua cambra.

Però no cantaré victòria. És cert que la tardor ens envia un saluda però, ben aviat, l’estiu –tan educat ell– s’acomiadarà de tots nosaltres. Encara suarem, no patiu. D’ací a no res arribarà l’estiuet de Sant Miquel que, com el seu nom indica, serà a finals de setembre, just per a moros de Bellreguard. Temps al temps.