L'última batalla

Ja ha arribat la tardor, i d’una manera sorprenent. Quan ja els cullerots i els aqüifers començaven a demanar clemència i ara que una activista panderola començava a mampendre a totes les altres per fer la revolució sota el crit: Ara o mai! Ens ha vingut a sobre un dels caps de setmana més esperat, bonic i gris que recorde. Com plovia, quina nuvolada, feia goig veure la Safor amb aquells núvols, estava de postal. Dic sorprenent perquè aquesta vegada a plogut d’una manera continuada, serena i a gust de tots, i açò en aquestes latituds és ben difícil que ocòrrega. Plou ben a poc a poc, lentament, amb peresa, com un dia de diumenge, rentant la taronja, els arbres i tot... semblava com si el temps estiguera donant-nos una nova oportunitat; com dient: Açò que us ha passat és tan sols un primer avís, espavileu-se! Jo estic convençut que veurem la fi del món. I aquesta catàstrofe serà per sempre, i aquesta catàstrofe no serà per problemes econòmics precisament, no, tot això anirà de puta mare quan ens arribe l’autèntic armagedon ecològic. De moment, i per la nostra banda, l'única cosa que podem fer és queixar-nos, obrir els ulls, recordar la terra i anar apagant llums, no creieu? S'acosta l’última batalla.

La tardor s’ha fet esperar, si, però com passa amb les millors coses. És la meua estació favorita que com sempre, em reporta al meu grup favorit: The Smiths, i en el seu defecte Morrissey. Si bé les ganes d'escoltar aquelles cançons em ve, normalment, d’una manera mecànica, aquesta vegada no ha estat cosa meua. Com m'agraden, i com m'agrada Everyday is like sunday, cada dia més. És una experiència curiosa i bonica això de passar un diumenge de tardor a un poble coster. Feia tant que no gaudíem d’un cap de setmana com este. Com m’agraden eixos moments. I que us vaig a contar de Morrissey... Sabeu que podríem fer: Podríem crear el club del Diumenge. Els diumenges podríem apagar els ordinadors, els televisors, les llums i anar a gaudir de la terra que desapareix a una velocitat tant o més sorprenent com l’arribada de la tardor. Com diria un altre amic: Front al tot dramàtic i urgent que s'imposa, racons. Podríem anar vora mar, a la muntanya, que sé jo, a vore les portes de Xodos... Si les temperatures no canvien massa i la pluja arriba a fer bona saó, d’ací uns 15 o 20 dies podríem anar a fer esclata-sangs a alguna de les muntanyes de la contornà. Com m’agrada que Neus haja tornat de Nàpols, ella sempre té plans fantàstics per als tristos, frescos i avorrits dies de diumenges i per a qualsevol hora del dia, i jo sempre n’estic d’acord. A mitjan vesprada, els més perduts, podríem fer un descanset i engegar 1 ordinador... en aquell poble coster that they forgot to close down Armageddon, come Armageddon! Come, Armageddon! Come!